Dos minisubmarins es buscaven a cegues sobre un mapa, cadascú amb la seva tripulació, anunciant moviments en veu alta i intentant deduir on era l’altre. Fins que algú va dir unes coordenades, les va encertar, i la taula va fer aquell soroll que fa la gent quan passa alguna cosa que ningú esperava.

Va ser com la “primera sang” d’alguns videojocs. Amb la diferència que allà no sagnava ningú.

Al joc Captain Sonar, els submarins es disparen torpedes i s’enfonsen. És un joc de guerra i funciona molt bé com a joc competitiu i d’estratègia.

Però jo no volia que es fessin mal (ni de manera metafòrica). En una dinàmica que pretén fomentar la col·laboració de l’equip, basar-te en mecàniques on el benefici surt del dany a l’altre “no cola” Així que vaig conservar totes les mecàniques de joc, però vaig canviar el propòsit. El que es disparen no és un torpede: és un pols electromagnètic inofensiu que, rebotant al casc de l’altre submarí, aconsegueix localitzar un dels mòduls avariats, que fins aleshores era invisible al mapa.

O sigui: l’única manera de localitzar el que tots dos necessiten és “marcar” l’altre, per al benefici comú.

Es persegueixen igual. La tensió és la mateixa. La deducció, el silenci, el «crec que els tinc”, per part de l’operador de ràdio… tot això es manté intacte. Però ningú pren mal, i el que podria semblar una agressió resulta ser el motor de la missió compartida.

Aquesta és la mena de decisió que m’agrada prendre: no treure la competició, sinó reorientar-la. És a dir, crear una coopetició (La coopetició és una estratègia en què competidors cooperen per crear més valor, tot mantenint la competència en altres àmbits.)

I així és el que vaig fer dissenyar el team building per a MS Energy Consulting, consultors d’eficiència energètica. Quatre persones del mateix equip, el director inclòs. Un grup petit, que acostuma a ser molt exigent: no hi ha on amagar-se i el ritme no perdona.

L’encàrrec tenia un fil transversal marcat: la intel·ligència artificial aplicada al context de l’empresa. I una condició que em vaig posar jo mateix: que la IA no fos el tema de què es parla, sinó algú amb qui es treballa.

Així va néixer HELIOS. Un sistema d’intel·ligència artificial que gestiona la xarxa elèctrica de Malta i que ha arribat al límit de la seva competència. Sap tot el que s’ha de saber, però no té mans. Ells podien tocar-ho tot, però no tenien tota la informació.

El joc els va convertir en rivals: cadascun passava a ser l’operador tècnic d’una empresa d’enginyeria diferent, i cada empresa només tenia un tros de la documentació de manteniment del cable. Companys de feina que durant tres hores havien de decidir si es comportaven com a competidors… o no!

Tres actes. Un mercat energètic on competeixen per marge. Una recerca al fons marí, i una manipulació i reparació de sistemes final, on calia col·laborar.

La competició no s’apagava mai, aquesta era la meva obsessió en aquest disseny i és el que més m’interessa ara, quan ho miro amb perspectiva.

No volia un joc que comencés competitiu i s’anés apagant fins a la col·laboració obligada. Volia que la competició fos viva de principi a final, que en tot moment se sabés qui anava al davant, i que el camí per guanyar el rànquing individual impliqués fer guanyar l’equip.

Va funcionar. I es va veure de seguida qui era competidor de mena. Hi va haver persones que van treure el seu competidor més poderós en el moment que van olorar una oportunitat. Això, lluny de molestar-me, és el que buscava: gent activa, ficada a dins, jugant de veritat.

El que sí que vaig graduar amb cura són les etapes on apareixia la competició. On val la pena escalfar i on convé refredar. Aquesta graduació és la part invisible del disseny i és on es guanya o es perd una dinàmica.

Gairebé tots havien provat la realitat virtual abans, però per fer coses lúdiques, per moure’s. Cap l’havia feta servir mai per treballar.

La primera persona a entrar-hi va patir. Un casc que t’aïlla, dos comandaments que no domines, i un sistema que has d’operar mentre tres persones que no veuen el mateix que tu et diuen què has de fer llegint cadascuna un tros diferent d’un manual.

Els primers minuts són maldestres i han de ser maldestres. Durant una estona, la persona que té l’eina a les mans és la més inútil de la sala mentre tres persones que no poden tocar res tenen tot el coneixement, però no tenen clar com aplicar-lo… No cal explicar res: ja ho viuen. És exactament el que passa a qualsevol empresa el dia que arriba una eina nova.

La primera bomba va explotar (el primer mòdul recuperat només va funcionar al 20%). Evidentment.

I després va començar a fluir, perquè el disseny ho preveia: el primer que surt li explica al segon, el segon al tercer. El coneixement es transmet sense que ningú l’ensenyi formalment. Vaig veure la cascada funcionant sola i em vaig quedar mirant-la.

Anàvem justos de temps. Tres hores i mitja, potser una mica més.

Vaig detectar tres coses per ajustar de cara a la següent sessió. Dues afecten l’ordre de les fases i una afegeix una estona d’aprenentatge amb les ulleres abans que compti de debò. Ja estan corregides al disseny, però no les hauria trobat sense jugar-ho amb gent real.

Entre tots, van tornar la llum a Malta.

I van sortir dient que no s’esperaven el que havien viscut, que no s’assemblava a cap team building que haguessin fet. Ens van felicitar (ens vam felicitar entre tots i totes), però em quedo amb una altra cosa.

Van començar el dia sent companys de feina i el joc els va posar de rivals. Van acabar amb una documentació repartida entre quatre mans que no servia de res si no la posaven en comú i, aleshores, tornaven a ser equip!

Gràcies, Marc Soler, i a tot l’equip de MS Energy Consulting per confiar en nosaltres.

Fotos de MonLiria i David Tugués

Materials de la sessió: pilotes de ping-pong fent d’energia, culleres i pinces de barbacoa, gots de plàstic. El joc de taula Sonar Family, unes ulleres de realitat virtual amb el joc Keep Talking and Nobody Explodes, i HELIOS, la intel·ligència artificial que va acompanyar l’equip tota la tarda (un projecte a Claude, amb el que els jugadors podien interactuar).