Hi ha una escena que es repeteix cada vegada que dissenyem un esdeveniment gamificat per a un col·lectiu professional: al començament, la gent arriba amb l’actitud de qui va a un sopar de gala més, saludant-se, conversant, copeta de cava… Però n’hi ha prou amb un primer repte —un sudoku que cal resoldre entre sis persones o una sopa de lletres que ningú sap per on començar— perquè alguna cosa canviï. La taula discuteix, algú s’aixeca a mirar la taula del costat, algú altre crida «ja el tenim!» i, de sobte, desconeguts d’ahir es parlen com si es coneguessin de tota la vida.

Això és el que vam buscar amb «Activant la IA · Intel·ligència Aparelladora«, el sopar anual del CATEB dissenyat per ser jugat a Sitges, amb 170 aparelladors i arquitectes tècnics repartits en 17 taules. I és, crec, la raó de fons per la qual el joc funciona tan bé com a eina de cohesió: perquè és el mecanisme mateix que fa aparèixer la comunitat, no un entreteniment afegit.

Els col·legis professionals tenen una paradoxa incòmoda: la gent hi pertany per títol, però no sempre s’hi sent identificada emocionalment. Es fa el que s’espera: es paguen les quotes, es llegeixen les circulars i de tant en tant es va a alguna jornada tècnica. Però la pertinença real necessita un altre tipus d’experiència: una on el vincle no es declari, sinó que es visqui. Un sopar formal amb discursos no ho aconsegueix. Un joc cooperatiu ben dissenyat, en canvi, fa sorgir la interdependència. No pots resoldre el repte tu sol, necessites la persona que tens al costat, encara que no sàpigues com es diu. I la informalitat del context —el sopar, el vi, la taula compartida— deixa de ser decoració i es converteix en el terreny fèrtil perquè aquest mecanisme funcioni.

Per a aquest sopar vam triar el centenari de la mort de Gaudí com a univers narratiu: una intel·ligència artificial havia accedit als seus arxius i intentava desxifrar els secrets amagats als seus edificis, mentre els aparelladors —a través de quatre reptes lligats a la Sagrada Família, la Pedrera, el Park Güell i el Palau Güell— resistien perquè posseïen allò que la IA no té: ofici, intuïció, criteri. No era una anècdota temàtica, era la tesi de l’esdeveniment convertida en experiència: la professió aporta alguna cosa insubstituïble en temps d’automatització. El clímax final no premiava el lluïment individual, sinó la coordinació de les taules. És un gir petit en el disseny, amb un efecte gros: la sala sencera comparteix una mateixa emoció al mateix temps, i aquesta sincronia col·lectiva és, probablement, l’ingredient més potent a l’hora de crear sentit de pertinença.

Quan la partida s’acaba, el que queda no és el trencaclosques ni el nom de l’equip guanyador. És el record de qui vas conèixer resolent-lo, la sensació d’haver format part, encara que fos per una nit, d’alguna cosa més gran que la teva feina individual. La gent potser s’associa perquè hi té obligacions, però hi torna perquè recorda haver-s’ho passat bé amb gent com ella.

El joc, ben dissenyat, no és una pausa dins l’esdeveniment professional. És, de vegades, la millor manera de fer-lo real.