La narrativa és allò que connecta i cohesiona tota una experiència, ajudant a fer que les persones que hi participen siguin conscients a cada moment d’on són, perquè estan fent el que fan, contribuint a generar un entorn segur del qual extrapolar els aprenentatges cap a la vida «normal» que ens espera en acabar.

La narrativa ajuda a generar el context informatiu i emocional, però també a anticipar allò que viurem. I si s’escull una narrativa poderosa, tocarem més fibres que les exclusivament vinculades a l’objectiu concret. Ens instal·larem en la reflexió, i probablement, en la possibilitat de compartir amb altres allò que ha quedat ressonant dins nostre.

En aquest sentit, m’agradaria compartir amb vosaltres un fragment del text que vaig escriure per a l’entradeta de l’especial Ex Abrupto Edició XI «La caiguda», que vaig tenir l’honor de conduir per a Ràdio Moià, tot fent palès que, realment, sorgeix de la necessitat de compartir pensaments potents, donar-nos el regal d’aturar-nos i deixar la ment vagarejar per arribar a noves conclusions, o més ben dit, a deixar que aquestes aflorin, des de la letargia en què ens atrapa la rutina.

La caiguda – editorial de l’especial Ex Abrupto Edició XI

Sempre m’ha fascinat que Ex Abrupto comenci molt abans que s’obrin les portes, abans que arribin els mapes, els plafons, les inauguracions i la gent caminant amb aquella barreja de curiositat i desorientació que tenen els dies en què el poble deixa de funcionar com sempre. Comença, segurament, en una conversa molt petita, gairebé domèstica, quan algú, un “ex abrupter”, truca a una porta del carrer Sant Sebastià de Moià i pregunta (un any més) si, durant un cap de setmana, aquella entrada, aquell antic taller, aquell local, que fins aleshores havien estat espais de vida privada podrien acceptar convertir-se en una altra cosa.

Aquesta és una pregunta que pot semblar senzilla, però no ho és gens. Obrir una casa a l’art va molt més enllà de cedir un espai, de deixar una clau, d’apartar uns mobles perquè hi càpiga una instal·lació. Obrir una casa a l’art és acceptar que durant unes hores allò que era conegut es torni estrany, que un lloc que fins ahir formava part de la rutina es converteixi en pregunta, que una paret que havíem deixat de mirar (només la vèiem, rutinàriament) torni a reclamar-nos atenció. És permetre que el poble es desplaci uns centímetres de si mateix i que, en aquest petit desplaçament, cap a dins les cases, aparegui una escletxa per on veure’s d’una altra manera.

Ex Abrupto té alguna cosa que costa explicar si no s’ha viscut. Perquè sí, és un festival d’art contemporani – experimental-, amb la seva programació i els seus recorreguts. També és un acord tàcit entre artistes, veïns, organització i visitants per suspendre, durant dos dies, la manera habitual d’entendre els llocs. Les cases deixen de ser només cases, el parc deixa de ser només un lloc per passejar, els carrers deixen de ser només el camí entre un punt i un altre, i el poble, que sembla que ja sap perfectament qui és, es deixa mirar com si encara no estigués del tot acabat. Es genera un espai no físic, un lloc mental on habitar noves possibilitats de relació i de vida del poble.

Enguany, l’onzena edició d’Ex Abrupto arriba amb una paraula que no és còmoda, però que potser per això mateix resulta tan precisa: la caiguda. El text comissarial parla de la caiguda dels imperis, dels valors i dels continguts, d’una caiguda cultural i econòmica, d’un descens en temps real, d’un moment en què els grans relats que sostenien Occident semblen haver perdut força i el llenguatge ja no sempre serveix per anomenar l’horror.  

Llegir aquest text comissarial (si no ho heu fet encara, feu-ho!) fa pensar que potser no vivim exactament després d’una caiguda, sinó dins seu. Com si encara no haguéssim arribat a terra, com si tot aquest temps que anomenem present fos en realitat l’interval estrany entre el moment en què alguna cosa s’esquerda i el moment en què sentim el cop. Una caiguda no sempre és un accident sobtat. De vegades és una forma lenta de consciència, una manera incòmoda d’adonar-nos que allò que crèiem sòlid potser només era costum, i allò que anomenàvem estabilitat potser era immobilisme. Allò que defensàvem com a progrés potser era, simplement, inèrcia.

Hi ha una frase del text que m’ha quedat ressonant: potser hem d’aprendre a caure. És una idea estranya, perquè ningú ens educa per a això. Ens ensenyen, amb missatges insistents (per xarxes, per pòdcasts, per sèries…) a aixecar-nos, a resistir, a sostenir, a continuar, a no rendir-nos, i en definitiva a fer veure que encara podem aguantar una mica més. Però, i si la lucidesa no consisteix a aguantar, sinó precisament a deixar de sostenir allò que ja no té sentit?. Potser hi ha caigudes que no són una derrota, sinó una manera de despullar les coses de la seva impostura, de fer caure l’armadura, com diu també un dels textos de la proposta d’enguany.  

I aquí és on l’art torna a aparèixer, no com una resposta, sinó com una forma d’estar davant del que no sabem resoldre, del que no sabem ni tan sols com començar a afrontar. L’art no evita la caiguda, però potser ens ajuda a trobar la gosadia de mirar-la sense apartar la vista. Ens permet habitar aquest instant de suspensió en què encara no sabem si estem perdent alguna cosa o si, finalment, ens n’estem alliberant. En un món obsessionat a donar explicacions ràpides, l’art conserva el dret a complicar les preguntes, fins i tot a no trobar respostes.

(…)  Potser, al final, aquesta és una de les paradoxes més boniques d’aquesta edició: que mentre el tema ens parla de la caiguda, el festival ens recorda totes les formes invisibles de sosteniment que fan possible que alguna cosa passi. Les mans que obren portes, les que pengen cartells, les que acompanyen artistes, les que documenten, les que expliquen, les que passegen, les que escolten. Potser no són les grans estructures les que ens salven de caure, sinó aquestes formes petites i tossudes de confiança compartida.

Benvinguts a aquest especial d’Ex Abrupto XI, dedicat a La caiguda. Avui, més que recórrer el festival, intentarem escoltar què el sosté.

Foto de MonLiria – Obra de Mónica Rikić «Psychoflage«