Hi ha persones que no esperen que la vida els sorprengui. La sorprenen elles a ella. Són aquelles ànimes hiperactives de bon rotllo, que no tenen un “no” a la boca ni a l’agenda. Les que quan preguntes “qui s’apunta?” ja tenen la mà aixecada, el calendari bloquejat i un grup de WhatsApp creat. Les que van néixer amb una brúixola interna que no apunta al nord, sinó a l’acció.

Són les persones motivades de la vida. Però motivades de veritat. De les que s’apunten a un bombardeig —i a més, porten el bluetooth connectat, el powerbank carregat i dues idees pel post-bombardeig. La seva frase de capçalera no és un mantra zen, sinó un flamant “aguanta’m el cubata”, dit amb aquell somriure que avisa que alguna cosa inoblidable està a punt de passar.

I el cubata no només te’l deixen a tu —el deixen ben recolzat a la barra, perquè venen amb ganes de sumar-hi tres roncola, un Aquarius, una idea, dues abraçades i una mica de purpurina si cal.

Gent que encén metxes (i t’hi arrossega)

Aquestes persones no tenen edat concreta, ni professió comuna. Pots trobar-les fent teatre amateur, animant una coral, muntant un festival cultural experimental o organitzant un campionat de jocs de taula. També s’atreveixen amb concursos de pintura, cinefòrums, ràdio local, jam sessions de poesia o campanyes solidàries.

I no només ho fan —t’arrosseguen. I ho fan sense empènyer. Sense demanar-te res. Només perquè la seva energia és tan magnètica, tan autèntica, tan contagiosa, que acabes allà, entre bambolines, repartint acreditacions o penjant pancartes mentre penses: “Com m’he embolicat, si només volia prendre un cafè”.

I és que no només comparteixen temps. Comparteixen energia. Idees. Somnis. Il·lusions que no vénen amb condicions d’ús. I, de sobte, t’hi trobes posant llums, escrivint discursos o dissenyant logotips per a una causa que ahir ni sabies que existia. Però avui ja és una mica teva, perquè algú t’hi ha fet sentir part.

L’efecte secundari: el teu cervell flipa

Tenen un poder biològic, aquestes persones. El seu entusiasme t’eleva el to vital. Estudis de neurociència (i si no existeixen, els hauríem d’inventar) demostren que tenir gent així a prop estimula les neurones mirall, et dispara la dopamina i t’ajuda a veure el món amb més possibilitats i menys excuses.

Et tornen més valent. Més creatiu. Més capaç. I, sense adonar-te’n, passes de dir “jo no sé fer això” a “espera que ho intento”. I potser t’equivoques. Però ja estàs en dansa.

A més, hi ha una cosa meravellosa: no esperen perfecció. No volen que siguis expert. Només volen que siguis. Que et deixis portar, que et sumis. Que riguis, que t’hi impliquis. I tu, que fa mesos que anaves de casa a la feina i de la feina al sofà, et trobes ara amb un micròfon a la mà o penjant llums en un escenari, pensant: Potser la vida és això.

Gent que transforma racons en revolucions

Hi ha qui diu que aquestes persones s’amaguen pels racons. Mentida podrida. El que passa és que no van cridant fort, perquè estan massa ocupades fent que passin coses. Però si hi pares atenció, n’hi ha més del que sembla. De fet, segur que tu en coneixes unes quantes. O potser ets una d’elles i encara no t’has adonat del poder que tens.

No necessiten focus, ni premis, ni selfies amb medalles. Només una idea, una mica de confiança, i gent al voltant que, com tu, tingui ganes de jugar.

Perquè això és, al final: una gran partida de creativitat compartida. Un “i si…?” que es converteix en “vam fer”.

Gràcies, de tot cor (i de part del cervell també)

Aquestes línies són per vosaltres. Per les persones que enceneu l’espurna, que poseu ganes allà on falten, que us apunteu a tot i feu que la resta ens hi apuntem també.

Gràcies per convidar-nos, per embolicar-nos, per motivar-nos. Gràcies per fer que la vida sembli menys complicada i molt més viva.

I, sobretot, gràcies per fer que quan algú diu “aguanta’m el cubata”… passi alguna cosa genial.